ESCENA VIII
Escena VIII
En la foscor total, apareix el llum d'una llanterna portable que il·lumina un bagul que es va desplaçant lentament cap al centre de l'escenari. Darrera del bagul, amb una llanterna a la mà, es veu el LLADRE. Porta gorra i careta. Quan arriba al centre de l'escenari, es detura i comença a treure el contingut del bagul. De cop, enfoca el llit, on hi ha un HOME dormint. Sense fer-ne gaire esment, va omplint el sac que duia a l'esquena. En un moment donat, la tapa del bagul es tanca duna manera imprevista, i fa soroll. L'Home que dormia [37] al llit es desperta. Tota l'escena s'il·lumina de cop i voltà i el Lladre prova d'amagar-se darrera del bagul. L'Home s'incorpora espantat i mira a l'indret on hi ha el Lladre. Quan el veu, la seva cara recobra l'expressió normal.
HOME.- Ja hi som! És el lladre... (Sense presses, s'alça del llit i es posa les sabatilles. Va en pijama. S'adreça al Lladre.) Ep! Parlem-ne...
LLADRE.- (Sortint del seu amagatall i avançant amenaçadorament.) No cal, jo us guanyo. (Agafa l'HOME per sota les aixelles i l'aixeca com si no pesés gens.) Així, a ull nu, jo peso uns vint quilos més que vós... Aquest avantatge natural m'estalvia tota mena d'explicacions. (El LLADRE torna cap al bagul i reprèn la seva tasca. L'HOME el segueix sense saber què dir. De sobte, el Lladre es gira.) Porteu armes?
HOME.- No.
LLADRE.- Raó de més. (Continua robant.)
HOME.- Però senyor meu, això no és una qüestió de força! Hi ha la moral, m'enteneu? Sense principis no anireu enlloc, i tothom us mirarà de cua d'ull.
LLADRE.- (Deixa el bagul i s'acosta a l'Home.) La moral! És el pes més inútil que pot carregar un home. Que hi creieu de debò en la moral?
HOME.- I tant, Mare de Déu, i tant!
LLADRE.- (Li dóna una empenta que el fa caure assegut damunt el llit.) Mireu: em feu una mica de llàstima, i vull que rebeu l'ajut de la meva experiència. Jo, temps passes, també me'n refiava de la moral. Era casat, tenia un fill, un amic del cor i un negoci. M'havia guanyat la fama de l'home més bo del barri i, per tant, el més taujà. (Agafa els pantalons i l'americana de l'HOME, que estaven penjats en una cadira, i els fica dins del sac. L'Home fa un inútil gest de protesta.) [38] El meu confessor, quan em veia, ja tremolava, perquè la meva consciència neta no li donava ocasió de lluïment. (Mentre parla, treu les sabatilles que l'HOME porta posades i les fica al sac.) Que poc divertit que sou, solia dir-me i, per poders, em beneïa. De vegades, el meu tedi m'esgarrifava, però la pau de la meva llar, el bon nom de la família, la marxa del negoci i la netedat de costums em feien companyia. Aguanta't, noi, aguanta't! Tot això tindrà el seu premi! I sabeu quin va ser el premi? Ara us ho explicaré. (Va cap al primer terme de l'escenari i parla de cara al públic, d'esquena a l'HOME, que continua assegut al llit.) El meu fill, que acabava de complir catorze anys, va fugir amb la minyona... Esverat, vaig anar a cercar la meva dona, per tal de compartir la pena amb ella, però només vaig trobar una carta seva en la qual m'explicava que, cansada del meu ensopiment, se n'anava a viure amb un senyor del tercer pis, que ell sí que era simpàtic i tenia món. Desfet, vaig decidir submergir-me en el negoci, però al cap d'un parell de dies més m'assabentava que el meu amic de l'ànima, valent-se d'una maniobra comercial, me l'havia pres. Només em quedava el confessor. Vaig explicar-li tot el que em passava i, sense pensar-s'hi gens, em digué que tota la culpa era meva i em posà una penitència d'aquelles que et deixen baldat. (Durant tot aquest monòleg, el LLADRE s'ha tret la gorra i la careta i mostra unes faccions que contradiuen totalment la imatge de duresa que aparentava abans. En algun moment, quan parla de la seva dona, s'entendreix, i l'HOME, commogut, l'escolta amb una gran atenció. Mentrestant, el Lladre no ha parat d'aprofitar les pauses per prosseguir la seva feina: estira els dits de l'Home per treure-li els anells i se'ls guarda a la butxaca.) [39] I la gent del meu barri? Ja us ho diré... Quan jo passava pel carrer, es giraven i reien. (L'HOME fa un gest de reprovació. Es treu el darrer anell que li quedava i el lliura submisament al LLADRE.) Com podeu comprendre, era un bon moment per a fer balanç de la meva vida i de pensar que, fins aleshores, havia errat. No es pot anar contra corrent, i si hi vas, en pagues les conseqüències. Això quedava tan clar, que vaig decidir canviar de vida. (Es torna a posar la gorra. Reprèn el to sec i violent del principi.) Ara faig el que em ve de gust, i tothom troba que estic tan bé... Les dones em sol·liciten, els coneguts proclamen el meu atractiu, i fins i tot la gent del barri, quan els vaga, diuen entre ells: «Ja ho veus, tan ase que semblava i encara farà carrera.» (Tots dos riuen i el LLADRE torna a posar-se la careta. Recull el sac i es prepara per anar-se'n.) Això és tot. Si us pot servir d'alguna cosa... (Torna a treure's la careta i la llença a l'HOME.) Aquí ho teniu.
(Comença a sortir.)
HOME.- (Ha agafat la careta i se la mira, pensarós.) Vinc amb vós! No voldria ser víctima d'una decisió tardana!
(L'HOME es posa la careta i arrenca a córrer cap al Lladre. L'escena queda deserta, i s'il·lumina l'aparell de RÀDIO que hi ha a primer terme.)
RADIO.- Interrompem breument el nostre programa per donar lectura a un «flash» informatiu de darrera hora: Ahir de bon matí els lladres entraren en un pis de l'Avinguda Oriental. Entre altres objectes de valor, ha desaparegut l'amo de la casa, ja que ningú no sap donar raó del senyor Calders, ciutadà honorable i contribuent de bons costums. I fins aquí el nostre «flash» informatiu.
(Es clou el teló i s'encenen els llums de la sala. El programa de ràdio continua, transmès per l'aparell, que hi ha al prosceni.) [40]
Entreacte
Programa de ràdio
Aquest programa s'emet, amb els llums de la sala encesos, en el transcurs de l'entreacte.
El text es transcriu al final, en apèndix. [41]
------
http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/scclit/34696282103492751565679/p0000001.htm#2
En la foscor total, apareix el llum d'una llanterna portable que il·lumina un bagul que es va desplaçant lentament cap al centre de l'escenari. Darrera del bagul, amb una llanterna a la mà, es veu el LLADRE. Porta gorra i careta. Quan arriba al centre de l'escenari, es detura i comença a treure el contingut del bagul. De cop, enfoca el llit, on hi ha un HOME dormint. Sense fer-ne gaire esment, va omplint el sac que duia a l'esquena. En un moment donat, la tapa del bagul es tanca duna manera imprevista, i fa soroll. L'Home que dormia [37] al llit es desperta. Tota l'escena s'il·lumina de cop i voltà i el Lladre prova d'amagar-se darrera del bagul. L'Home s'incorpora espantat i mira a l'indret on hi ha el Lladre. Quan el veu, la seva cara recobra l'expressió normal.
HOME.- Ja hi som! És el lladre... (Sense presses, s'alça del llit i es posa les sabatilles. Va en pijama. S'adreça al Lladre.) Ep! Parlem-ne...
LLADRE.- (Sortint del seu amagatall i avançant amenaçadorament.) No cal, jo us guanyo. (Agafa l'HOME per sota les aixelles i l'aixeca com si no pesés gens.) Així, a ull nu, jo peso uns vint quilos més que vós... Aquest avantatge natural m'estalvia tota mena d'explicacions. (El LLADRE torna cap al bagul i reprèn la seva tasca. L'HOME el segueix sense saber què dir. De sobte, el Lladre es gira.) Porteu armes?
HOME.- No.
LLADRE.- Raó de més. (Continua robant.)
HOME.- Però senyor meu, això no és una qüestió de força! Hi ha la moral, m'enteneu? Sense principis no anireu enlloc, i tothom us mirarà de cua d'ull.
LLADRE.- (Deixa el bagul i s'acosta a l'Home.) La moral! És el pes més inútil que pot carregar un home. Que hi creieu de debò en la moral?
HOME.- I tant, Mare de Déu, i tant!
LLADRE.- (Li dóna una empenta que el fa caure assegut damunt el llit.) Mireu: em feu una mica de llàstima, i vull que rebeu l'ajut de la meva experiència. Jo, temps passes, també me'n refiava de la moral. Era casat, tenia un fill, un amic del cor i un negoci. M'havia guanyat la fama de l'home més bo del barri i, per tant, el més taujà. (Agafa els pantalons i l'americana de l'HOME, que estaven penjats en una cadira, i els fica dins del sac. L'Home fa un inútil gest de protesta.) [38] El meu confessor, quan em veia, ja tremolava, perquè la meva consciència neta no li donava ocasió de lluïment. (Mentre parla, treu les sabatilles que l'HOME porta posades i les fica al sac.) Que poc divertit que sou, solia dir-me i, per poders, em beneïa. De vegades, el meu tedi m'esgarrifava, però la pau de la meva llar, el bon nom de la família, la marxa del negoci i la netedat de costums em feien companyia. Aguanta't, noi, aguanta't! Tot això tindrà el seu premi! I sabeu quin va ser el premi? Ara us ho explicaré. (Va cap al primer terme de l'escenari i parla de cara al públic, d'esquena a l'HOME, que continua assegut al llit.) El meu fill, que acabava de complir catorze anys, va fugir amb la minyona... Esverat, vaig anar a cercar la meva dona, per tal de compartir la pena amb ella, però només vaig trobar una carta seva en la qual m'explicava que, cansada del meu ensopiment, se n'anava a viure amb un senyor del tercer pis, que ell sí que era simpàtic i tenia món. Desfet, vaig decidir submergir-me en el negoci, però al cap d'un parell de dies més m'assabentava que el meu amic de l'ànima, valent-se d'una maniobra comercial, me l'havia pres. Només em quedava el confessor. Vaig explicar-li tot el que em passava i, sense pensar-s'hi gens, em digué que tota la culpa era meva i em posà una penitència d'aquelles que et deixen baldat. (Durant tot aquest monòleg, el LLADRE s'ha tret la gorra i la careta i mostra unes faccions que contradiuen totalment la imatge de duresa que aparentava abans. En algun moment, quan parla de la seva dona, s'entendreix, i l'HOME, commogut, l'escolta amb una gran atenció. Mentrestant, el Lladre no ha parat d'aprofitar les pauses per prosseguir la seva feina: estira els dits de l'Home per treure-li els anells i se'ls guarda a la butxaca.) [39] I la gent del meu barri? Ja us ho diré... Quan jo passava pel carrer, es giraven i reien. (L'HOME fa un gest de reprovació. Es treu el darrer anell que li quedava i el lliura submisament al LLADRE.) Com podeu comprendre, era un bon moment per a fer balanç de la meva vida i de pensar que, fins aleshores, havia errat. No es pot anar contra corrent, i si hi vas, en pagues les conseqüències. Això quedava tan clar, que vaig decidir canviar de vida. (Es torna a posar la gorra. Reprèn el to sec i violent del principi.) Ara faig el que em ve de gust, i tothom troba que estic tan bé... Les dones em sol·liciten, els coneguts proclamen el meu atractiu, i fins i tot la gent del barri, quan els vaga, diuen entre ells: «Ja ho veus, tan ase que semblava i encara farà carrera.» (Tots dos riuen i el LLADRE torna a posar-se la careta. Recull el sac i es prepara per anar-se'n.) Això és tot. Si us pot servir d'alguna cosa... (Torna a treure's la careta i la llença a l'HOME.) Aquí ho teniu.
(Comença a sortir.)
HOME.- (Ha agafat la careta i se la mira, pensarós.) Vinc amb vós! No voldria ser víctima d'una decisió tardana!
(L'HOME es posa la careta i arrenca a córrer cap al Lladre. L'escena queda deserta, i s'il·lumina l'aparell de RÀDIO que hi ha a primer terme.)
RADIO.- Interrompem breument el nostre programa per donar lectura a un «flash» informatiu de darrera hora: Ahir de bon matí els lladres entraren en un pis de l'Avinguda Oriental. Entre altres objectes de valor, ha desaparegut l'amo de la casa, ja que ningú no sap donar raó del senyor Calders, ciutadà honorable i contribuent de bons costums. I fins aquí el nostre «flash» informatiu.
(Es clou el teló i s'encenen els llums de la sala. El programa de ràdio continua, transmès per l'aparell, que hi ha al prosceni.) [40]
Entreacte
Programa de ràdio
Aquest programa s'emet, amb els llums de la sala encesos, en el transcurs de l'entreacte.
El text es transcriu al final, en apèndix. [41]
------
http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/scclit/34696282103492751565679/p0000001.htm#2
LEYENDO MIRADAS...
EL TIOVIVO POLÍTICO
José Luis Sampedro
http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/sampedro/miradas_tiovivo.htm
.
José Luis Sampedro
En toda sociedad humana existe una minoría que manda y una mayoría que obedece. La primera impone sus leyes, a las que llama Justicia, y defiende sus valores (consagrados con el nombre de orden natural o revelación divina) y sus intereses, presentados como el bien común o el interés nacional. Esa mayoría mantiene la situación gracias al sistema educativo, a la influencia sobre la opinión por diversos medios y, en caso necesario, por el uso de la fuerza.
Entre la mayoría sometida existe una minoría crítica y disconforme que lucha por el cambio a fin de instaurar otro orden social más justo y más equitativo, dispuestos para ello a la revolución.
Si la revolución triunfa y se instalan en el poder su Justicia se va poco a poco transformando en leyes, su orden social impone los valores del grupo, que mantienen también mediante la educación y los mismos medios que sus predecesores, incluso la fuerza.
¿Se vuelve así a la situación anterior? No exactamente. Los unos y los otros aprenden, ciertos progresos se mantienen. Factores externos alientan nuevas actitudes, como el contacto con otras sociedades y, sobre todo, el progreso científico que introduce técnicas nuevas y erosiona creencias erróneas y "verdades eternas" supuestamente reveladas. Se avanza con alternativas: los reaccionarios interponen diques en el curso de la historia, pero el río de la vida se los salta por obra de revolucionarios que acaban en reaccionarios.
http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/sampedro/miradas_tiovivo.htm
.
http://elpitxer.com/Ors.pdf
IMATGERIA DE L’ESTIU: LA PILOTA DE "FOOT-BALL"
Aquesta és una pilota de "foot-ball", que, a conseqüència d’atzars varis, ha arribat, encara en bon ús, a
mans d’una colla de nois pagesos... --En sent un quart de sis de la tarda, la colla de nois pagesos juga,
en la polsosa plaça del poble, amb la pilota de “foot-ball". --¿Juga a “foot-ball"? No: el “foot-ball" és un
joc saxó, governat per una disciplina estricta. Hi ha en ell dos bans, però dos bans que combaten
segons regla; i, dins cada ban, desapareixen els interessos de les persones, en benefici als interessos
del comú. I per això el camp se divideix en dues porcions, ben desllindades. I els combatents
s’especifiquen en categories diverses: hi ha capitans, hi ha porters, hi ha jugadors d’altres oficis.
Quiscun és orgue d’una funció. Tot orgue té son lloc, en l’economia general, el coneix, i, sense rebel·lió,
sense extralimitació, l’ocupa. I així l’harmonia del joc, i la seva gràcia, resulten de la submissió de les
particulars agressions i defenses a un Ritme general.
Naturalment, els nois pagesos que juguen en la polsosa plaça del poble no són capaços de tan regular
disciplina. Ells han arribat a tenir una eina de jugar al “foot-ball"; però no juguen al "foot-ball". Utilitzen la
pilota així: Se la llencen l’un a l’esquena de l’altre, sense ordre. I, si pot ser, entre cap i coll, tirant a ferse
mal.
I, per aquesta manera de jugar que tenen, me fan, en un curt moment de malfiança --(¿Pessimisme?
¡mai!) --dubtar de si és prou útil aquesta feina que estem fent, qual objecte és el de proporcionar al
nostre poble els instruments de civilitat.... -- Llampeguegen en el meu ànim aquestes interrogacions:
¿Per a què els instruments de civilitat en mans dels homes incivils? ¿Què en treiem de donar-los
exposicions, biblioteques, museus, càtedres, sufragi, autonomia, si això no els ha de servir per a més
que per a tirar-s’ho entre cap i coll, en mig de les places polsoses?
21-IX-1907
--------------
IMATGERIA DE L’ESTIU: LA PILOTA DE "FOOT-BALL"
Aquesta és una pilota de "foot-ball", que, a conseqüència d’atzars varis, ha arribat, encara en bon ús, a
mans d’una colla de nois pagesos... --En sent un quart de sis de la tarda, la colla de nois pagesos juga,
en la polsosa plaça del poble, amb la pilota de “foot-ball". --¿Juga a “foot-ball"? No: el “foot-ball" és un
joc saxó, governat per una disciplina estricta. Hi ha en ell dos bans, però dos bans que combaten
segons regla; i, dins cada ban, desapareixen els interessos de les persones, en benefici als interessos
del comú. I per això el camp se divideix en dues porcions, ben desllindades. I els combatents
s’especifiquen en categories diverses: hi ha capitans, hi ha porters, hi ha jugadors d’altres oficis.
Quiscun és orgue d’una funció. Tot orgue té son lloc, en l’economia general, el coneix, i, sense rebel·lió,
sense extralimitació, l’ocupa. I així l’harmonia del joc, i la seva gràcia, resulten de la submissió de les
particulars agressions i defenses a un Ritme general.
Naturalment, els nois pagesos que juguen en la polsosa plaça del poble no són capaços de tan regular
disciplina. Ells han arribat a tenir una eina de jugar al “foot-ball"; però no juguen al "foot-ball". Utilitzen la
pilota així: Se la llencen l’un a l’esquena de l’altre, sense ordre. I, si pot ser, entre cap i coll, tirant a ferse
mal.
I, per aquesta manera de jugar que tenen, me fan, en un curt moment de malfiança --(¿Pessimisme?
¡mai!) --dubtar de si és prou útil aquesta feina que estem fent, qual objecte és el de proporcionar al
nostre poble els instruments de civilitat.... -- Llampeguegen en el meu ànim aquestes interrogacions:
¿Per a què els instruments de civilitat en mans dels homes incivils? ¿Què en treiem de donar-los
exposicions, biblioteques, museus, càtedres, sufragi, autonomia, si això no els ha de servir per a més
que per a tirar-s’ho entre cap i coll, en mig de les places polsoses?
21-IX-1907
--------------
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1990/06/12/pagina-8/33016424/pdf.html
http://cvc.cervantes.es/actcult/cunqueiro/
http://cvc.cervantes.es/actcult/cunqueiro/galicia/xantares/
http://cvc.cervantes.es/actcult/cunqueiro/galicia/xantares/cosas.htm
Las cosas son como son y, a veces, las más humildes o pequeñas son grandes misterios. Estás merendando una pimentada, y en el aceite de freír los pimientos, que ya dije que se les echa al final de la fritura sal gorda, rebañas con un pedazo de patata, y se le pega a éste una arena de sal, que viene a tu boca, y el todo aumenta de sabor y llega al paladar algo de fondo y exquisito, y te dejas así, que no lo osas borrar ni con un zatico de pan ni con un sorbo de vino. Son unos instantes chüen de los gourmets de la antigua China, que Ezra Pound admiraba como algo de indudable calidad, y pasos seguros en el camino hacia el éxtasis.
http://cvc.cervantes.es/actcult/cunqueiro/galicia/xantares/
http://cvc.cervantes.es/actcult/cunqueiro/galicia/xantares/cosas.htm
Las cosas son como son y, a veces, las más humildes o pequeñas son grandes misterios. Estás merendando una pimentada, y en el aceite de freír los pimientos, que ya dije que se les echa al final de la fritura sal gorda, rebañas con un pedazo de patata, y se le pega a éste una arena de sal, que viene a tu boca, y el todo aumenta de sabor y llega al paladar algo de fondo y exquisito, y te dejas así, que no lo osas borrar ni con un zatico de pan ni con un sorbo de vino. Son unos instantes chüen de los gourmets de la antigua China, que Ezra Pound admiraba como algo de indudable calidad, y pasos seguros en el camino hacia el éxtasis.
Álvaro Cunqueiro, Cocina gallega, Madrid: editorial Everest, 1982, p. 23.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
.JPG)
.jpg)
.jpg)
