Josep Pla
Les Hores (fragmento) -en catalán-
" La gran novetat és aquesta: posar-se d'esquena al gran foc de llenya; avançar cap a la porta, sentint en els pòmuls la duresa metàl·lica del fred, i tenir la visió sobtada, instantània, dels ametllers florits. Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d'una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l'aire de la lluna plena. Tota forma és l'alliberació de la tensió que l'ha construïda. Aquestes llunes tan clares de gener i de febrer, la llum de les quals posa una punta de misteri sobre les parets emblanquinades, sobre les velles, desgavellades masies, que esquitxa d'irrealitat la cal·ligrafia nua dels arbres esvelts que fa una claror viva sobre els sembrats menuts -aquestes llunes tan clares, sobre les quals el temps navega d'una manera plàcida i tranquil·la, són propícies a la producció d'aquests misteris, a la distensió de les forces cegues. Aquests ametllers florits ens faran companyia uns quants dies. Pocs dies. Aquestes curtes tardes suaus de febrer, d'aire sec i viu, ondulades pel pas d'una mica de vent, embadalides en la llum pueril i trencadissa de l'any adolescent, amb el misteri verd de la germinació tímida, amb la tendresa dilatada del blau del cel, amb aquests petits núvols errabunds, d'una blancor de nata, que es perdran en la llunyania de la nostra indiferència, amb el lleonet jovenívol del sol bolcat sobre els sembrats i sobre les herbes, amb la pètria solitud lineal de les muntanyes de color de farigola, o cobertes de pins tètrics -en aquestes tardes de la joventut de l'any, aquests ametllers florits són com una ànsia imaginada d'alguna forma paradisíaca debolida. "
http://www.epdlp.com/escritor.php?id=2149
Les Hores (fragmento) -en catalán-
" La gran novetat és aquesta: posar-se d'esquena al gran foc de llenya; avançar cap a la porta, sentint en els pòmuls la duresa metàl·lica del fred, i tenir la visió sobtada, instantània, dels ametllers florits. Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d'una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l'aire de la lluna plena. Tota forma és l'alliberació de la tensió que l'ha construïda. Aquestes llunes tan clares de gener i de febrer, la llum de les quals posa una punta de misteri sobre les parets emblanquinades, sobre les velles, desgavellades masies, que esquitxa d'irrealitat la cal·ligrafia nua dels arbres esvelts que fa una claror viva sobre els sembrats menuts -aquestes llunes tan clares, sobre les quals el temps navega d'una manera plàcida i tranquil·la, són propícies a la producció d'aquests misteris, a la distensió de les forces cegues. Aquests ametllers florits ens faran companyia uns quants dies. Pocs dies. Aquestes curtes tardes suaus de febrer, d'aire sec i viu, ondulades pel pas d'una mica de vent, embadalides en la llum pueril i trencadissa de l'any adolescent, amb el misteri verd de la germinació tímida, amb la tendresa dilatada del blau del cel, amb aquests petits núvols errabunds, d'una blancor de nata, que es perdran en la llunyania de la nostra indiferència, amb el lleonet jovenívol del sol bolcat sobre els sembrats i sobre les herbes, amb la pètria solitud lineal de les muntanyes de color de farigola, o cobertes de pins tètrics -en aquestes tardes de la joventut de l'any, aquests ametllers florits són com una ànsia imaginada d'alguna forma paradisíaca debolida. "
http://www.epdlp.com/escritor.php?id=2149
A veces olvido que no todo el mundo tiene la suerte de entender a los grandes cuando escriben en catalán.
Traduciendo al castellano... así queda.
Quizá el traductor lo hace demasiado rápido, pero yo no me atrevo a traducir a Pla con mis palabras... salvo algunos matices...
" La gran novedad es ésta: ponerse de espaldas al gran fuego de leña; avanzar hacia la puerta, sintiendo en los pómulos la dureza metálica del frío, y tener la visión repentina, instantánea, de los almendros floridos. ¿Cómo vinieron estas flores? Ayer no estaban. No había más que una pelusa rosada de una vaguedad sin peso. Nacieron en el conjuro de la noche, quizás al conjuro de la calma del aire de la luna llena. Toda forma es la liberación de la tensión que la ha construido. Estas lunas tan claras de enero y de febrero, la luz de las cuales pone una punta de misterio sobre las paredes encaladas, sobre las viejas, destartaladas masías, que salpica de irrealidad la caligrafía desnuda de los árboles esbeltos que hace una claridad viva sobre los sembrados menudos -estas lunas tan claras, sobre las cuales el tiempo navega de una manera plácida y tranquila, son propicias a la producción de estos misterios, a la distensión de las fuerzas ciegas. Estos almendros floridos nos harán compañía unos cuantos días. Pocos días. Estas cortas tardes suaves de febrero, de aire seco y vivo, onduladas por el paso de un poco de viento, embelesadas en la luz pueril y quebradiza del año adolescente, con el misterio verde de la germinación tímida, con la ternura dilatada del azul del cielo, con estas pequeñas nubes errabundas, de una blancura de nata, que se perderán en la lejanía de nuestra indiferencia, con el lleonet (león) juvenil del sol volcado sobre los sembrados y sobre las hierbas, con la pétrea soledad lineal de las montañas de color de tomillo, o cubiertas de pinos tétricos -en estas tardes de la juventud del año, estos almendros floridos son como un ansia imaginada de alguna forma paradisíaca (maravillosa, deliciosa) derribada. "
.
.jpg)
