BorraEso

Escena VIII

En la foscor total, apareix el llum d'una llanterna portable que il·lumina un bagul que es va desplaçant lentament cap al centre de l'escenari. Darrera del bagul, amb una llanterna a la mà, es veu el LLADRE. Porta gorra i careta. Quan arriba al centre de l'escenari, es detura i comença a treure el contingut del bagul. De cop, enfoca el llit, on hi ha un HOME dormint. Sense fer-ne gaire esment, va omplint el sac que duia a l'esquena. En un moment donat, la tapa del bagul es tanca duna manera imprevista, i fa soroll. L'Home que dormia [37] al llit es desperta. Tota l'escena s'il·lumina de cop i voltà i el Lladre prova d'amagar-se darrera del bagul. L'Home s'incorpora espantat i mira a l'indret on hi ha el Lladre. Quan el veu, la seva cara recobra l'expressió normal.

HOME.- Ja hi som! És el lladre... (Sense presses, s'alça del llit i es posa les sabatilles. Va en pijama. S'adreça al Lladre.) Ep! Parlem-ne...

LLADRE.- (Sortint del seu amagatall i avançant amenaçadorament.) No cal, jo us guanyo. (Agafa l'HOME per sota les aixelles i l'aixeca com si no pesés gens.) Així, a ull nu, jo peso uns vint quilos més que vós... Aquest avantatge natural m'estalvia tota mena d'explicacions. (El LLADRE torna cap al bagul i reprèn la seva tasca. L'HOME el segueix sense saber què dir. De sobte, el Lladre es gira.) Porteu armes?

HOME.- No.

LLADRE.- Raó de més. (Continua robant.)

HOME.- Però senyor meu, això no és una qüestió de força! Hi ha la moral, m'enteneu? Sense principis no anireu enlloc, i tothom us mirarà de cua d'ull.

LLADRE.- (Deixa el bagul i s'acosta a l'Home.) La moral! És el pes més inútil que pot carregar un home. Que hi creieu de debò en la moral?

HOME.- I tant, Mare de Déu, i tant!

LLADRE.- (Li dóna una empenta que el fa caure assegut damunt el llit.) Mireu: em feu una mica de llàstima, i vull que rebeu l'ajut de la meva experiència. Jo, temps passes, també me'n refiava de la moral. Era casat, tenia un fill, un amic del cor i un negoci. M'havia guanyat la fama de l'home més bo del barri i, per tant, el més taujà. (Agafa els pantalons i l'americana de l'HOME, que estaven penjats en una cadira, i els fica dins del sac. L'Home fa un inútil gest de protesta.) [38] El meu confessor, quan em veia, ja tremolava, perquè la meva consciència neta no li donava ocasió de lluïment. (Mentre parla, treu les sabatilles que l'HOME porta posades i les fica al sac.) Que poc divertit que sou, solia dir-me i, per poders, em beneïa. De vegades, el meu tedi m'esgarrifava, però la pau de la meva llar, el bon nom de la família, la marxa del negoci i la netedat de costums em feien companyia. Aguanta't, noi, aguanta't! Tot això tindrà el seu premi! I sabeu quin va ser el premi? Ara us ho explicaré. (Va cap al primer terme de l'escenari i parla de cara al públic, d'esquena a l'HOME, que continua assegut al llit.) El meu fill, que acabava de complir catorze anys, va fugir amb la minyona... Esverat, vaig anar a cercar la meva dona, per tal de compartir la pena amb ella, però només vaig trobar una carta seva en la qual m'explicava que, cansada del meu ensopiment, se n'anava a viure amb un senyor del tercer pis, que ell sí que era simpàtic i tenia món. Desfet, vaig decidir submergir-me en el negoci, però al cap d'un parell de dies més m'assabentava que el meu amic de l'ànima, valent-se d'una maniobra comercial, me l'havia pres. Només em quedava el confessor. Vaig explicar-li tot el que em passava i, sense pensar-s'hi gens, em digué que tota la culpa era meva i em posà una penitència d'aquelles que et deixen baldat. (Durant tot aquest monòleg, el LLADRE s'ha tret la gorra i la careta i mostra unes faccions que contradiuen totalment la imatge de duresa que aparentava abans. En algun moment, quan parla de la seva dona, s'entendreix, i l'HOME, commogut, l'escolta amb una gran atenció. Mentrestant, el Lladre no ha parat d'aprofitar les pauses per prosseguir la seva feina: estira els dits de l'Home per treure-li els anells i se'ls guarda a la butxaca.) [39] I la gent del meu barri? Ja us ho diré... Quan jo passava pel carrer, es giraven i reien. (L'HOME fa un gest de reprovació. Es treu el darrer anell que li quedava i el lliura submisament al LLADRE.) Com podeu comprendre, era un bon moment per a fer balanç de la meva vida i de pensar que, fins aleshores, havia errat. No es pot anar contra corrent, i si hi vas, en pagues les conseqüències. Això quedava tan clar, que vaig decidir canviar de vida. (Es torna a posar la gorra. Reprèn el to sec i violent del principi.) Ara faig el que em ve de gust, i tothom troba que estic tan bé... Les dones em sol·liciten, els coneguts proclamen el meu atractiu, i fins i tot la gent del barri, quan els vaga, diuen entre ells: «Ja ho veus, tan ase que semblava i encara farà carrera.» (Tots dos riuen i el LLADRE torna a posar-se la careta. Recull el sac i es prepara per anar-se'n.) Això és tot. Si us pot servir d'alguna cosa... (Torna a treure's la careta i la llença a l'HOME.) Aquí ho teniu.

(Comença a sortir.)

HOME.- (Ha agafat la careta i se la mira, pensarós.) Vinc amb vós! No voldria ser víctima d'una decisió tardana!

(L'HOME es posa la careta i arrenca a córrer cap al Lladre. L'escena queda deserta, i s'il·lumina l'aparell de RÀDIO que hi ha a primer terme.)

RADIO.- Interrompem breument el nostre programa per donar lectura a un «flash» informatiu de darrera hora: Ahir de bon matí els lladres entraren en un pis de l'Avinguda Oriental. Entre altres objectes de valor, ha desaparegut l'amo de la casa, ja que ningú no sap donar raó del senyor Calders, ciutadà honorable i contribuent de bons costums. I fins aquí el nostre «flash» informatiu.

(Es clou el teló i s'encenen els llums de la sala. El programa de ràdio continua, transmès per l'aparell, que hi ha al prosceni.) [40]

Entreacte

Programa de ràdio

Aquest programa s'emet, amb els llums de la sala encesos, en el transcurs de l'entreacte.

El text es transcriu al final, en apèndix. [41]

------

http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/scclit/34696282103492751565679/p0000001.htm#2

LEYENDO MIRADAS...

EL TIOVIVO POLÍTICO
José Luis Sampedro

En toda sociedad humana existe una minoría que manda y una mayoría que obedece. La primera impone sus leyes, a las que llama Justicia, y defiende sus valores (consagrados con el nombre de orden natural o revelación divina) y sus intereses, presentados como el bien común o el interés nacional. Esa mayoría mantiene la situación gracias al sistema educativo, a la influencia sobre la opinión por diversos medios y, en caso necesario, por el uso de la fuerza.

Entre la mayoría sometida existe una minoría crítica y disconforme que lucha por el cambio a fin de instaurar otro orden social más justo y más equitativo, dispuestos para ello a la revolución.

Si la revolución triunfa y se instalan en el poder su Justicia se va poco a poco transformando en leyes, su orden social impone los valores del grupo, que mantienen también mediante la educación y los mismos medios que sus predecesores, incluso la fuerza.

¿Se vuelve así a la situación anterior? No exactamente. Los unos y los otros aprenden, ciertos progresos se mantienen. Factores externos alientan nuevas actitudes, como el contacto con otras sociedades y, sobre todo, el progreso científico que introduce técnicas nuevas y erosiona creencias erróneas y "verdades eternas" supuestamente reveladas. Se avanza con alternativas: los reaccionarios interponen diques en el curso de la historia, pero el río de la vida se los salta por obra de revolucionarios que acaban en reaccionarios.

http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/sampedro/miradas_tiovivo.htm
.

http://elpitxer.com/Ors.pdf

IMATGERIA DE L’ESTIU: LA PILOTA DE "FOOT-BALL"
Aquesta és una pilota de "foot-ball", que, a conseqüència d’atzars varis, ha arribat, encara en bon ús, a
mans d’una colla de nois pagesos... --En sent un quart de sis de la tarda, la colla de nois pagesos juga,
en la polsosa plaça del poble, amb la pilota de “foot-ball". --¿Juga a “foot-ball"? No: el “foot-ball" és un
joc saxó, governat per una disciplina estricta. Hi ha en ell dos bans, però dos bans que combaten
segons regla; i, dins cada ban, desapareixen els interessos de les persones, en benefici als interessos
del comú. I per això el camp se divideix en dues porcions, ben desllindades. I els combatents
s’especifiquen en categories diverses: hi ha capitans, hi ha porters, hi ha jugadors d’altres oficis.
Quiscun és orgue d’una funció. Tot orgue té son lloc, en l’economia general, el coneix, i, sense rebel·lió,
sense extralimitació, l’ocupa. I així l’harmonia del joc, i la seva gràcia, resulten de la submissió de les
particulars agressions i defenses a un Ritme general.
Naturalment, els nois pagesos que juguen en la polsosa plaça del poble no són capaços de tan regular
disciplina. Ells han arribat a tenir una eina de jugar al “foot-ball"; però no juguen al "foot-ball". Utilitzen la
pilota així: Se la llencen l’un a l’esquena de l’altre, sense ordre. I, si pot ser, entre cap i coll, tirant a ferse
mal.
I, per aquesta manera de jugar que tenen, me fan, en un curt moment de malfiança --(¿Pessimisme?
¡mai!) --dubtar de si és prou útil aquesta feina que estem fent, qual objecte és el de proporcionar al
nostre poble els instruments de civilitat.... -- Llampeguegen en el meu ànim aquestes interrogacions:
¿Per a què els instruments de civilitat en mans dels homes incivils? ¿Què en treiem de donar-los
exposicions, biblioteques, museus, càtedres, sufragi, autonomia, si això no els ha de servir per a més
que per a tirar-s’ho entre cap i coll, en mig de les places polsoses?
21-IX-1907

--------------

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1990/06/12/pagina-8/33016424/pdf.html

http://cvc.cervantes.es/actcult/cunqueiro/

http://cvc.cervantes.es/actcult/cunqueiro/galicia/xantares/

http://cvc.cervantes.es/actcult/cunqueiro/galicia/xantares/cosas.htm

Las cosas son como son y, a veces, las más humildes o pequeñas son grandes misterios. Estás merendando una pimentada, y en el aceite de freír los pimientos, que ya dije que se les echa al final de la fritura sal gorda, rebañas con un pedazo de patata, y se le pega a éste una arena de sal, que viene a tu boca, y el todo aumenta de sabor y llega al paladar algo de fondo y exquisito, y te dejas así, que no lo osas borrar ni con un zatico de pan ni con un sorbo de vino. Son unos instantes chüen de los gourmets de la antigua China, que Ezra Pound admiraba como algo de indudable calidad, y pasos seguros en el camino hacia el éxtasis.

Álvaro Cunqueiro, Cocina gallega, Madrid: editorial Everest, 1982, p. 23.

El trigo
de Godofredo Daireaux

Asomaba el sol primaveral, y bajo sus caricias iba madurando el trigal inmenso. Los granos hinchados, gruesos, pesados, apretados en la espiga rellena, hacían inclinar los tallos, débiles para tanta riqueza, y el trigal celebraba en un murmullo suave su naciente prosperidad.

A sus pies, le contestó una vocecita llena de admiración para sus méritos, alabándolos con entusiasmo. Era la oruga que, para probarle su sinceridad, atacaba con buen apetito sus tallos.

Llegó una bandada de palomas, y exclamaron todas: «¡Qué lindo está ese trigo!» y el trigal no podía menos que brindarles un opíparo festín, en pago de su excelente opinión.

Y vinieron también numerosos ratones, mal educados y brutales, pero bastante zalameros para que el trigal no pudiera evitar proporcionarles su parte.

Después vinieron a millares, mixtos graciosos, pero chillones y cargosos, que iban de un lado para otro, probando el grano y dando su apreciación encomiástica.

Y no faltaron gorriones y chingolos que con el pretexto de librar al trigal de sus parásitos, lo iban saqueando.

Y cuando el trigo vio a lo lejos la espesa nube de langosta que lo venía también a felicitar, se apresuró en madurar y en esconder el grano.
.

MEJOR CON MÚSICA...

Hacía muuuucho que no publicaba en el blog, y quizá no vuelva a hacerlo... o sí... pues, aunque no me gustan las comparaciones, mejor es la dinámica de otros medios. Pero es cierto que, para reencontrar entradas de copia-pego, como yo suelo hacer, no hay nada mejor que un blog (salvo que nos lo borren, claro!).
Saludos a tod@s y cada un@!!!

Musica notturna delle strade di Madrid (en castellano, Serenata de las calles de Madrid) Op. 30 n.º 6 (G. 324), es un quintettino (quinteto) para instrumentos de cuerda compuesto alrededor de 1780 por Luigi Boccherini, compositor italiano al servicio de la Corte española desde 1761 hasta 1805. La obra describe las bulliciosas calles de la noche de Madrid.

Gracias, Wiki!

FÁBULA

EL CAMELLO Y LA PULGA
Félix María Samaniego

Al que ostenta valimiento
cuando su poder es tal,
que ni influye en bien ni en mal,
le quiero contar un cuento.

En una larga jornada
un camello muy cargado
exclamó, ya fatigado:
“¡Oh, qué carga tan pesada!”

Doña Pulga, que montada
iba sobre él, al instante
se apea , y dice arrogante:
“Del peso te libro yo”.

Y el camello respondió:
“Gracias, señor elefante”.

.

FÁBULA

El mono y la cinta elástica

Godofredo Daireaux

Un mono entró por una ventana abierta en casa ajena y encontró colgada de un clavo una cinta elástica. La tomó de la punta, la estiró, y al soltarla sin pensar, vio que pegaba fuerte en la pared. Le gustó el juego; la estiró más y más, pegando así cada vez más fuerte en la pared.

Entonces pensó en estirarla con toda su fuerza para ver hasta dónde podría alcanzar y quién sería más fuerte, si él o la cinta. Estiró, estiró; la cinta se iba poniendo larga y más larga, pero se adelgazaba y también empezaba a resistir. El mono tiraba siempre, pero algo como un recelo íntimo le aconsejaba la prudencia, y parecía decirle no abusar, no tirar hasta el último límite. La cinta ya casi no daba; el mono se sentía a la vez, y no sin cierto deleite, tentado de seguir y con cuidado; daba tirones todavía, pero pequeños, y el instintivo temor de algo que, sin que supiera bien qué, le parecía poder ocurrir, exacerbaba su gozo.

Al fin, y cediendo a ganas casi enfermizas de tentar la suerte, dio una sacudida más y ¡zas! recibió en un ojo, con una fuerza bárbara, el clavo sacado de la pared por la cinta elástica.

Quedó tuerto, pero un poco más juicioso... dicen. ¿Quién sabe?

FELIZ VERBENA!!!

Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
cuantas cosas barrería.

Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
cuantas cosas barrería.

Primero, lo que haría yo primero
barrería yo el dinero,
que es la causa y el motivo
ay, de tanto desespero.

Segundo, lo que haría yo segundo
barrería bien profundo,
todas cuantas cosas sucias
se ven por los bajos mundos.

Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
cuantas cosas barrería.

Muchachos, os voy a comprar una escoba a cada uno.

Venga, barred.

Otra vez con la escoba

Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
cuantas cosas barrería

Cuantas cosas barrería
Cuantas cosas barrería

QUÉ SERÁ SERÁ?

http://www.photomazza.com/?Insetti-Coleopteria-archivio&lang=es
http://ichn.iec.cat/bages/arbusts/Imatges%20Grans/cChlorophorus%20varius.htm
http://ichn.iec.cat/bages/hemeroteca/2009-07.pdf

HISTORIA Y LEYENDA...

Revisando los apuntes y dossiers de mi hija me reafirmo en algo que creo desde que era niña: ¿Cómo puede entenderse la Historia, esa que escriben con mayúsculas, a golpe de fechas y blablablas que no captan nuestra atención?

Quizá sea un empeño vano, pero aquí cuelgo algo que acabo de descubrir, una(s) canción(s) con voz de la inclasificable Guillermina Motta y algunos enlaces en "bilingüe"...

EL COMTE GUIFRÉ EL PILÓS
Història de Catalunya amb Cançons
Text i lletres: Jaume Picas
Música: Antoni Ros - Marbà
Veus: Guillermina Motta, Josep Maria i Toni (de La Trinca),
Cor d'Escoles Virtèlia, Àngels Moll (narradora)

Temps era temps la nostra terra
era un camí de mal passar.
Homes armats hi feien guerra.
Enlloc no hi havia pa.
A l'un costat, gent de Mahoma.
A l'altre cap, guerrers d'ulls blaus.
El qui és al mig el mal entoma.
Ningú no fa mai les paus!

Fort i valent, amb la barba cerrada
i un bell escut tot d'or,
el bon Guifré ha arribat a l'albada
i ens dón per bandera la sang del seu cor.

D'Urgell, Conflent i Barcelona,
dels Pirineus i Montserrat,
de la Cerdanya i de Girona
n'ha fet el més gran comtat.
Era ferotge però somreia,
era pelut però gloriòs,
era un cabdill de bona jeia
el comte Guifré el Pilós.

Fort i valent, amb la barba cerrada...

--------------------

FONT: http://www.gencat.cat/catalunya/cat/coneixer-historia.htm

“La història de Catalunya s'inicia prop de l'any 900, quan Guifré el Pelós es deslliga dels reis francs i dóna origen a la casa comtal de Barcelona.”

Història i llegenda conflueixen en el naixement de Catalunya, atès que l'origen arrela amb un personatge real, adornat amb característiques èpiques: Guifré el Pelós. A aquest noble de reconegut valor en la batalla es vincula la tradició del naixement de les quatre barres, marcades amb els seus dits i la seva pròpia sang sobre el seu escut daurat. A la seva mort l'any 897 va ser el primer comte que va traspassar hereditàriament les seves possessions a la Marca Hispànica, es va deslligar dels reis francs i va donar així origen a la casa comtal de Barcelona. La Marca Hispànica havia estat creada per l'imperi Carolingi a manera de frontera que delimitava els territoris dominats per cristians o musulmans.

La corona d'Aragó. El llinatge de Guifré el Pelós va ser l'embrió de la corona d'Aragó, en unir el seu destí al regne aragonès en virtut dels problemes dinàstics que patia aquesta monarquia. Va succeir que el sobirà Alfons el Batallador va morir sense descendència directa i va llegar el seu regne als ordes militars. El testament no es va fer efectiu i el va succeir el seu germà Ramir II el Monjo. Però aquest tampoc tenia fills mascles, de manera que, per assegurar la continuïtat, va prometre la seva filla Peronella amb el comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, quan aquesta només tenia un any. L'enllaç va haver d'esperar tretze anys, ja que l'Església només permetia el casament quan la dona tenia com a mínim 14 anys. Va ser Alfons II, fill de Ramón Berenguer IV d'Aragó i Peronella, qui va assumir tots els títols i la dignitat reial el 1164, després de la mort del seu pare i l'abdicació de la seva mare. De fet, amb ell comença el que en la historiografia es defineix com a corona d'Aragó, la unió del regne i la casa comtal de Barcelona.

L'expansió per la Mediterrània. Amb els reis catalans, la corona va prosperar i es va expandir de manera que els seus territoris abraçaven Mallorca, València, Sicília, Còrsega, Sardenya i Nàpols. La corona d'Aragó es va convertir així en un imperi militar i comercial a la Mediterrània d'importància vital. Especial preeminència en aquest esdevenir va tenir el rei Jaume I el Conqueridor, exemple del creixement del poder i desenvolupament de la Corona en detriment dels regnes àrabs. És remarcable que els nous territoris agregats, com València, van mantenir furs propis. Al segle XIII Catalunya va tenir una de les millors infanteries del món, els almogàvers, que fins i tot van ser contractats per combatre el turc a Constantinoble, on van fer sentir el seu crit de batalla: "Desperta ferro!".

Sota els reis de la casa comtal es va redactar el Llibre del consolat de mar i es van crear companyies marines catalanoaragoneses, que van permetre la conquesta dels ducats d'Atenes i Neopàtria el 1380. La casa de Barcelona es va extingir amb la mort de Martí l'Humà, el 1410, i va passar el ceptre a la dinastia Trastàmara en la persona de Ferran. El seu matrimoni amb la reina Isabel va donar com a resultat la unió dels regnes d'Aragó i Castella...

---------
http://www.cervantesvirtual.com/bib/historia/monarquia/caragon.shtml
.

ROSAS DE ABRIL

ESCARABAJO

ESCARARRIBA?

Estrategia: Boca arriba haciéndose el muerto...

...para seguir volando -no hay foto ;(- / andando después...

INVERTIR EN FUTURO...

La canción que cierra UN CORTO RECORTADO. En defensa de la escuela pública y en contra de los recortes educativos. Interpretada por los niños de primaria del CEIP Vicente Ferrer Ramos de Valderrobres (Teruel).

JERIGÓNDOR

Jerigóndor
Versión de Francisco Torres Oliver, incluida en Alicia anotada, edición de Martin Gardner. Akal Editor, Madrid, 1984.
Fuente: Wiki

Cocillaba el día y las tovas agilimosas
giroscopaban y barrenaban en el larde.
Todos debirables estaban los burgovos,
y silbramaban las alecas rastas.
"¡Cuídate, hijo mío, del Jerigóndor,
que sus dientes muerden y sus garras agarran!
¡Cuídate del pájaro Jubjub, y huye
del frumioso zumbabadanas!"
Echó mano a su espada vorpal;
buscó largo tiempo al manxomo enemigo,
descansó junto al árbol Tumtum,
y permaneció tiempo y tiempo meditando.
Y, estando sumido en irribumdos pensamientos,
surgió, con ojos de fuego,
bafeando, el Jerigóndor del túlgido bosque,
y burbulló al llegar.
¡Zis, zas! ¡Zis, zas! ¡Una y otra vez
tajó y hendió la hoja vorpal!
Cayó sin vida, y con su cabeza,
emprendió galofante su regreso.
"¿Has matado al Jerigóndor?
Ven a mis brazos, sonrillante chiquillo,
¡Ah, frazoso día! ¡Calós! ¡Calay!"
mientras él resorreía de gozo.
Cocillaba el día y las tovas agilimosas
giroscopaban y barrenaban en el larde.
Todos debirables estaban los burgovos,
y silbramaban las alecas rastas.