ESCENA VIII

Escena VIII




En la foscor total, apareix el llum d'una llanterna portable que il·lumina un bagul que es va desplaçant lentament cap al centre de l'escenari. Darrera del bagul, amb una llanterna a la mà, es veu el LLADRE. Porta gorra i careta. Quan arriba al centre de l'escenari, es detura i comença a treure el contingut del bagul. De cop, enfoca el llit, on hi ha un HOME dormint. Sense fer-ne gaire esment, va omplint el sac que duia a l'esquena. En un moment donat, la tapa del bagul es tanca duna manera imprevista, i fa soroll. L'Home que dormia [37] al llit es desperta. Tota l'escena s'il·lumina de cop i voltà i el Lladre prova d'amagar-se darrera del bagul. L'Home s'incorpora espantat i mira a l'indret on hi ha el Lladre. Quan el veu, la seva cara recobra l'expressió normal.




HOME.- Ja hi som! És el lladre... (Sense presses, s'alça del llit i es posa les sabatilles. Va en pijama. S'adreça al Lladre.) Ep! Parlem-ne...

LLADRE.- (Sortint del seu amagatall i avançant amenaçadorament.) No cal, jo us guanyo. (Agafa l'HOME per sota les aixelles i l'aixeca com si no pesés gens.) Així, a ull nu, jo peso uns vint quilos més que vós... Aquest avantatge natural m'estalvia tota mena d'explicacions. (El LLADRE torna cap al bagul i reprèn la seva tasca. L'HOME el segueix sense saber què dir. De sobte, el Lladre es gira.) Porteu armes?

HOME.- No.

LLADRE.- Raó de més. (Continua robant.)

HOME.- Però senyor meu, això no és una qüestió de força! Hi ha la moral, m'enteneu? Sense principis no anireu enlloc, i tothom us mirarà de cua d'ull.

LLADRE.- (Deixa el bagul i s'acosta a l'Home.) La moral! És el pes més inútil que pot carregar un home. Que hi creieu de debò en la moral?

HOME.- I tant, Mare de Déu, i tant!

LLADRE.- (Li dóna una empenta que el fa caure assegut damunt el llit.) Mireu: em feu una mica de llàstima, i vull que rebeu l'ajut de la meva experiència. Jo, temps passes, també me'n refiava de la moral. Era casat, tenia un fill, un amic del cor i un negoci. M'havia guanyat la fama de l'home més bo del barri i, per tant, el més taujà. (Agafa els pantalons i l'americana de l'HOME, que estaven penjats en una cadira, i els fica dins del sac. L'Home fa un inútil gest de protesta.) [38] El meu confessor, quan em veia, ja tremolava, perquè la meva consciència neta no li donava ocasió de lluïment. (Mentre parla, treu les sabatilles que l'HOME porta posades i les fica al sac.) Que poc divertit que sou, solia dir-me i, per poders, em beneïa. De vegades, el meu tedi m'esgarrifava, però la pau de la meva llar, el bon nom de la família, la marxa del negoci i la netedat de costums em feien companyia. Aguanta't, noi, aguanta't! Tot això tindrà el seu premi! I sabeu quin va ser el premi? Ara us ho explicaré. (Va cap al primer terme de l'escenari i parla de cara al públic, d'esquena a l'HOME, que continua assegut al llit.) El meu fill, que acabava de complir catorze anys, va fugir amb la minyona... Esverat, vaig anar a cercar la meva dona, per tal de compartir la pena amb ella, però només vaig trobar una carta seva en la qual m'explicava que, cansada del meu ensopiment, se n'anava a viure amb un senyor del tercer pis, que ell sí que era simpàtic i tenia món. Desfet, vaig decidir submergir-me en el negoci, però al cap d'un parell de dies més m'assabentava que el meu amic de l'ànima, valent-se d'una maniobra comercial, me l'havia pres. Només em quedava el confessor. Vaig explicar-li tot el que em passava i, sense pensar-s'hi gens, em digué que tota la culpa era meva i em posà una penitència d'aquelles que et deixen baldat. (Durant tot aquest monòleg, el LLADRE s'ha tret la gorra i la careta i mostra unes faccions que contradiuen totalment la imatge de duresa que aparentava abans. En algun moment, quan parla de la seva dona, s'entendreix, i l'HOME, commogut, l'escolta amb una gran atenció. Mentrestant, el Lladre no ha parat d'aprofitar les pauses per prosseguir la seva feina: estira els dits de l'Home per treure-li els anells i se'ls guarda a la butxaca.) [39] I la gent del meu barri? Ja us ho diré... Quan jo passava pel carrer, es giraven i reien. (L'HOME fa un gest de reprovació. Es treu el darrer anell que li quedava i el lliura submisament al LLADRE.) Com podeu comprendre, era un bon moment per a fer balanç de la meva vida i de pensar que, fins aleshores, havia errat. No es pot anar contra corrent, i si hi vas, en pagues les conseqüències. Això quedava tan clar, que vaig decidir canviar de vida. (Es torna a posar la gorra. Reprèn el to sec i violent del principi.) Ara faig el que em ve de gust, i tothom troba que estic tan bé... Les dones em sol·liciten, els coneguts proclamen el meu atractiu, i fins i tot la gent del barri, quan els vaga, diuen entre ells: «Ja ho veus, tan ase que semblava i encara farà carrera.» (Tots dos riuen i el LLADRE torna a posar-se la careta. Recull el sac i es prepara per anar-se'n.) Això és tot. Si us pot servir d'alguna cosa... (Torna a treure's la careta i la llença a l'HOME.) Aquí ho teniu.




(Comença a sortir.)




HOME.- (Ha agafat la careta i se la mira, pensarós.) Vinc amb vós! No voldria ser víctima d'una decisió tardana!




(L'HOME es posa la careta i arrenca a córrer cap al Lladre. L'escena queda deserta, i s'il·lumina l'aparell de RÀDIO que hi ha a primer terme.)




RADIO.- Interrompem breument el nostre programa per donar lectura a un «flash» informatiu de darrera hora: Ahir de bon matí els lladres entraren en un pis de l'Avinguda Oriental. Entre altres objectes de valor, ha desaparegut l'amo de la casa, ja que ningú no sap donar raó del senyor Calders, ciutadà honorable i contribuent de bons costums. I fins aquí el nostre «flash» informatiu.




(Es clou el teló i s'encenen els llums de la sala. El programa de ràdio continua, transmès per l'aparell, que hi ha al prosceni.) [40]




Entreacte

Programa de ràdio




Aquest programa s'emet, amb els llums de la sala encesos, en el transcurs de l'entreacte.

El text es transcriu al final, en apèndix. [41]


------


http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/scclit/34696282103492751565679/p0000001.htm#2

...

......

http://elcajondesastre.blogcindario.com/2006/10/00829-ilusiones-opticas-ceguera-inducida-por-el-movimiento.html

http://www.aulamatematica.com/Efectos_opticos/movimiento/mov1.htm

......

Forats negres

(Pere Calders)

L’amic era d’aquells que s’animen en les converses de sobretaula, a l’hora del cafè. Va posar-me suaument la mà damunt el braç i em digué:

—No ens enganyem, tu. Nosaltres som l’esdevenidor del passat i, alhora, el passat del futur...

I, engolant la veu, va afegir:

—Per molt estrany que sembli, l’home no ha tingut mai present.

Espais blancs

(Pere Calders)

A mi només em falta que em burxin perquè em senti inclinat a jugar a la contra. Vaig apartar la mà del meu amic —també amb suavitat—, tot dient-li:

—Doncs jo no ho veig pas així. Crec que l’home només té present. Des del temps més remot fins al futur insondable, tan sols ha pogut comptar amb cada instant de cada dia. La resta són records o somnis.

—I què? —em preguntà ell.

Es produí un silenci d’aquells que, per contradictori que sembli, donen cos a les paraules. Al final, vaig proposar-li que no ho toquéssim, que ho deixéssim tal com estava.

—Deixem-ho així —convingué l’amic, matant brutalment una prometedora controvèrsia.

.

CUENTO

Pere Calders (1912-1994)

INVASIÓ SUBTIL

A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals.

A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...

-No hi ha res com a casa! -reblà amb un aire de satisfacció.
-Viviu al nostre país?
-I doncs? On voleu que visqui?

Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.

-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.
Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
-Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.
-Que vols dir que n'has vistos gaires?
-No, però els clisso de seguida!
-T'ho ha dit ell, que era japonès?
-Ni una sola vegada. Són astuts...
-T'ho ha dit algú?
-Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!

Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble.

Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina.
.

DE IRONÍAS...

Per a un demà millor

(Drama en menys d’un acte)

L’escena representa:

A l’esquerra, una posta de sol. A la dreta, un cap de setmana.

En alçar-se el teló, l’únic personatge de l’obra (jove de bona presència) s’avança amb el propòsit de recitar un estremidor monòleg de protesta. Però es desploma el teló a causa d’una avaria mecànica i l’esclafa. Llestos.

FI

(Els dimarts no hi ha funció, per descans de la Companyia.)

.
http://www.lletra.com/es/autor/pere-calders.pdf
.